Repressió lingüística amb humor (2ª Part)

No anirem mai més a escola,

Fora de parlar amb els de la teua edat,

res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,

ni el nom de les flors que veies,

ni el nom dels ocells del teu món,

ni la teua llengua prròpia

-Raimon-

Puc ben bé dir que vaig nàixer en la dècada dels quaranta, és a dir, dins de la dictadura franquista, que va durar fins el 1976. És clar, que en els primers anys de la meua infància no me n’adonava molt bé dels fils que dirigien tot aquell món tan complex. Vivia dins d’un poble, valencià de soca-rel, i fins que no vaig entrar al col.legi no em vaig assabentar que a Espanya hi havia una altra llengua: el castellà. Idioma oficial, mentre que totes les altres llengües es trobaven ridiculitzades i prohibides.

Els franquistes van tindre cura d’expulsar del Magisteri, una volta acabada la guerra, a una gran part dels mestres per republicans. No cal dir, que uns 15.000 professionals de l’ensenyament foren expulsats (reingressarien altra volta a la dècada dels seixanta) i uns altres 6.000, sancionats. Al seu lloc enviaren al voltant d’uns 2.600 militars. Així sempre em ve a la memòria, Pepe Moncho (Ondara). Aquell mestre de la fornada republicana. Sens dubte, una de les millors generacions de docents que hi ha hagut a Espanya. Part de tot aquell colectiu progessista i antifeixista que fou considerat injustament culpable i responsable d’aquella guerra. “Se tenia que aniquilar la semilla de Caín”, segons ells. Jo encara recorde les seues paraules tristes i lacòniquesde quan el depuraren: “M’agarrà, un alferes,del pit i mostrant-me una suposada declaració meua i fets, em digué <<firma això a les bones o a les males>>.

D’altra banda, us he de dir que sempre el nostre poble, immers en una llengua i cultura autòctona, no ha vist amb molts bons ulls els qui empraven l’altra llengua veïna, la castellana. I en regions força valencianes, com la nostra, miraven com a rara avis els qui l’enraonaven. Per això, quan, temps ha, repoblaren Gorga amb habitants de Ceuta, que, com és natural, no parlaven el valencià, la frase “Eres de Gorga?” ha quedat com sinònim de persona estranya, no gens comuna.

D’altres vegades, aprofitaven les lletres de les cançons per demostrar esta estranyesa idiomàtica que sentien. O si no, vegeu la d’esta jota: “Les xiques de Turís, al cresol diuen candil; a la finestra, ventana; i al jolivert, perejil”. O d’esta altra cançò menorquina: “Sant Pere era espanyol, i de tant espanyol que era, es va espenyar, ell, tot sol”.

Per aquells anys, a més del bombardeig religiós, hagué de sofrir una forta impossició de la llengua castellana a l’escola. Tot açò, amerat amb una tirallonga de castics físics (bufetades, varetades, estirons d’orella...). Així, de tant en tant, era habitual que el mestre, proferira, amb paraules altisonants i amenaçadores, com si davallaren del més enllà, esta orde: “Aquí me lo tenéis que pedir todo en castellano”. Aleshores un munt de pensaments i d’històries corrien pel nostre cap innocent, barrejades amb un molt d’impotència. ¿Com era possible que jo,  els meus pares i els meus avis parlarem una llengua rebutjada, de segona divisió, o fins i tot incompetent? Jo que sempre havia tingut el meu avi com una persona model, excel.lent...O per quins cinc sous, a l’escola, no ens ensenyaven res del món que ens envoltava? O, tanmateix, per quins motius m’amagaven la cultura i la història del meu poble?

Nosaltres, com ignoraven aquesta llengua, no era estrany, doncs, amollar, de tant en tant, una o dos espardenyades (paraules o expressions incorrectes)  que vés a saber d’on les tréiem. Com el dia que jo, davant la seua presència, intentava demanar-li permís per anar al comú (vàter), doncs estava a punt de pixar-me damunt. El mestre, esperant-se-la, em digué maquiavèl.licament: “En castellano, Adolfo, en castellano!”.  En aquells moments, per raó de la pixera, em posí de puntelles, amb les mans a les parts per controlar-me-la. Tot just cercava i cercava paraules i paraules i no les hi trobava. La qüestió és que, impotent i nerviós, de sobte rompí a parlar amb desesper: “D. Joaquín, don Joaquín, puc anar a pixar…, però…, en castellà…, en castellà!”. El mestre, tot d’una perdé la serenitat. Es quedà sense reacció. Com derrotat, impotent... Em mirà, com nota discordant, com moscarda desficiosa. Però, tot d’una alçà la mà i amb l’índex autoritari em digué tot bramulant: “Lleva’t de davant de mi, borinot!... M’has de fer eixir els cabells verds!...No puc, de cap manera, amb vosaltres!...Sou més cabuts que els de la Font!... O que els de Xaló!...”. 

Els actes patriòtics estaven a l’orde del dia: hissar i arriar la bandera espanyola, resar el rosari, el mes de maig a la Verge Maria, cantar “Cara al sol” , “Prietas las filas”, “Muntañas nevada, “Isabel y Fernando”, “Yo tenia un camarada”…).

Tots els divendres passaven el rosari; però, com no volien resar, el mestre, amb la granera al muscle, desfilava per entre les fileres de pupitres per tal d’enganxar-ne algun poc piadós, que, sense previ avís, rebia una granerada en tota la testa enmig de l’alegria general.      

Uns anys més tard, estudiant al seminari de València,  com veien que nosaltres erre que erre amb el valencià, s’inventaren una estratagema per obligar-nos, en certa manera, a  abandonar-lo: donaven, de matí, una moneda a un de la classe, que passava de mà en mà i la rebia qui gosava parlar en la llengua vernàcula.  Consumit el jorn, allà a l’horabaixa, abans de sopar, els superiors la demanaven. El qui la tenia era castigat a ensenyar-se de memòria poesies del “Mio Cid” i a recitar-les posteriorment davant de tothom. No cal dir, que els de la Marina i els de la Ribera, fórem els qui avorrirem tal anomenada obra clàssica i aquell qui en mala  hora l’escrigué.

De veres que tot açò impactà en la meua infància: etapa térbola i plena de records agredolços. I estes i altres pensaments martillejaven constantment la meua consciència, perquè si totes les llengues aprofiten per al mateix, és a dir,  per a comunicar-se, per a escriure un llibre, una carta...per què la meua  llengua valenciana no podia assumir-ho? O per què no era digna de tindre un tracte igualitari? Per això, encara que després vingueren trallades i més trallades (en la carrera, en la mili, en diferents conversacions), dins de mí, com per inèrcia o per masoquisme, brollaven i brollaven sentiments d’orgull, de rebel.lia...I em deia: ”Algun dia acceptaran la meua llengua perquè jo no hi renunciaré mai”.

Va tindre, també, molta anomenada per aquells llunyans jorns (segons em contà, mon pare) el juí que entaularen  un arrier i  un senyoret de València ciutat. El senyoret  hi havia estat atropellat per l’haca del carreter que,  per qualsevol raó, s’hi havia desbocat d’improvís.

Sent així que el traginer no sabia gens de castellà, aplegada l’hora de defensar-se, no s’acollonà, sinó que, tot al contrari, amb resolució, amb desvergonyiment i amb rima, d’aquesta manera s’expressà:” Si <<Usía>> fóra l’haca / i , jo, el femetero; / si <<Usía>> s’espantara, / jo què havia de fer-ho?””.

A Teulada, una vilatana es decidí regalar una dotzena d’ous, de les seues gallines casolanes, al metge, que era castellà Abans, és clar, s’informà pel carrer que com es deien “els ous” en eixe idioma. En aplegar a casa  del doctor, li digué, amb la més bona intenció del món: “Don…aquí le traigo una dotsena de cojones para vosté”. I ja us podeu imaginar  la cara que el metge va posar.

Parlant sobre el mateix tema, d’ous, recorde una ficada de pota d’un valencià en un desplaçament a València. “¿Qué quieren comer?”, va dir,   el cambrer d’un bar del carrer sant Vicent, tot meticulós. “Yo quiero un par de huevos caíguditos”, amollà, el meu amic, com si res, davant de l’estupor i estranyesa del qui ens atenia (va traduir a la lletra l’expressió valenciana “un parell d’ous caiguts”. En el seu lloc havia d’haver dit: “un par de huevos fritos”.

A Pedreguer, un que buscava feina va anar a casa del senyoret a vore si li’n donaven. Com a la senyoreta, que dirigia la hisenda, ell havia sentit que li deien “la mamà”, aleshores, després de trucar a la porta, digué:” Hi ha la mamà?”. I de dins li contestaren, sense esperar-ho: “No, no està, la mamà, en estos moments”. Ell, tot perplex, davant l’absència de l’ama, va pensar i per fi va llançar el segon dard, però ara, preguntant per l’home i en gènere masculí: “Pues que isca el mamó”(Sense comentaris).

A Benissa, altre tant, però aquesta vegada li tocà a un llaurador que, volent oblidar les penes, se li ocorregué entretenir-se xiulant-se algun got de vi  al mateix temps que cantava i tocava la guitarra.

Passà, per desgràcia, “la parella de la guàrdia civil”, que, sentint-lo des de fora (i no es perquè molestara els veïns ni  perquè desafinara en excés),  se n’entraren  casa endins on  s’originà el següent diàleg:

--¿Usted no sabe que hoy, dia veinte de noviembre, es el Día del Dolor?

--Dia de queeè?... -els replicà com aquell a qui no sap per on li vénen. I després continuà: - Escolte, jo que sàpia, de dolor no en tinc cap. El que si que tinc són moltes ganes de cantar i de passar-m’ho bé.

Veient que a la primera embranzida havien quedat com Camot, afegí, acte seguit i amb solemnitat,  l’autoritat:

--¿Es que desconoce que tal dia como hoy murió José-Antonio Primo de Rivera?

El pobre home, que no hi havia anat mai a escola, que no entenia de pensaments filosòfics ni de polítiques, sinó tot el contrari, de les seues coses del camp... i poc, els dirigí la vista, dibuixà un gest indifinit i els deixà caure estrepitosament:

--¿José-Antonio Primo de Rivera?...Trobe que Vostès s’han enganyat de casa...Ni  conec esta persona... ni és del poble... ni tampoc de la meua família...

Com deduiran, no prosseguiren més, el tragueren de casa a espentons i... a declarar a la  caserna s’ha dit.

Així mateix, un mariner de Sóller, que, un dia, es trobava  desmallant la xàrcia, resulta que s’acostà un guàrdia civil i, tot curiós, li preguntà: “¿Qué habéis cogido?” I aquell, sense esperar, li contestà: “Lletxes (peix molt estimat, que també el coneixen com boqueta groga)”. No en calgué més. Al cap de poc vingueren per ell i se l’endugueren a declarar a la caserna. Després de l’interrogació hagué de donar tota classe d’explicacions i excuses, perquè l’acusaven de desacatament a l’autoritat per confusió amb el mot castellà “leches” (paraula ofensiva).

Tampoc no era gens estrany en aquell temps que entropessares amb persones d’edat avançada que, per menys que canta un cego, et recitaven tirallongues i tirallongues de pregàries dedicades a un o altre sant; però, com desconeixien l’idioma i la pronúncia castellana, aleshores resultava d’allò més interesant i simpàtic sentir-los.

Jo, particularment, sempre recorde una vella a qui regularment sol.licitaven determinada pregària. I com aigua de maig esperaven, els assistents, els versets finals. Que eren així:“... y esas almas pecadoras en el dia del jodicio no saben lo que se pierden”. Aleshores venien les rialles barrejades d’un aplaudiment simulador.

Dins dels temples, d’cord amb el temps i amb les circumstàncies, només s’utilitzava  el llatí i el castellà. Jo, rumiava i rumiava i em preguntava el perquè. Com a possible explicació, m’imaginava Déu com un generalot romà, amb barba i tot. Però, com jo, de bovo, no tenia res, em venien prompte els dubtes en pensar que l’Altíssim ho sabia tot,i fins i tot, deuria dominar totes les llengües, per estranyes que foren; per tant, ¿ per quins cinc sous li agarrava al mossén el rampell d’enraonar el llatí i el castellà --que el poble desconeixia --, en compte d’emprar la nostra benvolguda llengua que ens la sabíem de memòria?  I què em dieu de les confusions, avorriment, fatiga, indiferència,  distanciament… que tot açò originava. Així, a l’hora dels resos, les velles entreobrien a penes els llavis i produïen un murmuri que no hi havia déu que l’entenguera. Un dia, assegut al costat mateix d’una beata, oí, amb estupor, que contestava l’avemaria tot dient:: “Santa María…a rebolcons. Amén Jesús”.

D’altres vegades, alguns majors agosarats, s’ho passaven d’allò més bé ensenyant-nos les pregàries, però, utilitzant paraules valencianes i malintencionades. Per exemple, per a senyar-se: "Por la" senyal, de la canal, la mestra em pega i no em fa mal (Teulada)”. O tocant a l’avemaria: “Santa Maria, la rata corria, per davall la cadira, i el gat l’acaçava i ella fugia”. “Dios te salve, Maria”, una coca em menjaria; “llena eres de gracia”, encara que fores de dacsa (o que fores de pasta);“el Señor es contigo”, millor si fores de “trigo”. “Bendita tu eres entre todas las mujeres”, cuita que aparegueres (o de tomaques i pebreres, o que fóra de veres),“y bendito es el fruto de tu vientre: Jesús”,  encara no m’ho has dut?! (Teulada).        

Així mateix ho aplicaven també a les preguntes de la doctrina cristiana o a les contestacions d’ajudar missa: ”Orate frates”,el cap em rasques, o dos de hui i dos de demà ja me’n deus quatre, o jo amb esclops i tu amb sabates. “¿Qué és encarnarse?”, és anar al pont i espenyar-se; “¿Quién se encarnó?”, una cadernera i un gafarró.

Comptat i debatut, estimats companys, el problema no l’originen les diferents llengües o cultures, o les diferents nacionalitats d’u Estat, sinó més bé la ment de certs dirigents maquiavèlics que volen l’uniformitat dels pensaments i odien a més no poder la diversitat lingüística o d’idees. Idees que persiguixen l’eliminació de les altres nacionalitats per raó de la creació d’un Estat espanyol més fort (nacionalisme espanyol). No hi ha que sacrificar les minories ètniques a interessos nacionalistes. No podem acceptar mai un Estat negador dels altres que arribe a imposar la seua cultura i la seua llengua. La unitat es basa en el respecte i col.laboració de tots els pobles cap a una causa comú. Vulgues no vulgues, els hòmens no parlaran mai tots una sola llengua, encara que el seu poble arribara a dominar tot el món. A més de la seua llengua, en parlarien una altra d’internacional, siga la que siga. Per tant, siguem més respectuosos amb les altres cultures, no creem odis ni malviure ni separatismes.

Només quan un poble es senta respectat i volgut, per molt diferent que siga, dins d’un Estat globalitzador, eixe serà el moment en què a Espanya superarem totes les barreres històriques i de brega fratricida.

Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no quiere cantar,

cuando el poeta es un peregrino,

cuando de nada nos sirve rezar.

     Caminante, no hay camino,

     se hace camino al andar

-Antonio Machado-