Jo crec que separatista és el que separa o crea odis i rencors entre els espanyols
Repressió lingüística (1ª part)
Jo vinc d'un silenci![[swf object]](images/blank.gif)
antic i molt llarg,
... jo vinc d'un silenci
que
no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una
lluita
que és sorda i constant (Raimon).
La repressió lingüística són
un conjunt de mesures que en en un territori pren el Govern contra una llengua o
llegues i els seus parlants per tal d’imposar-ne una altra. En eixes mesures es
protegix una llengua oficial (en el cas d’Espanya, el castellà) i es prohibix,
perseguix o limiten l’ús de l’altra o altres no oficials (gallec, basc,
català/valencià).
Tot açò ha estat defensat al llarg del temps, sens dubte,
pel nacionalisme espanyol que ha desenvolupat polítiques concretes que
perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o
menys. I que ha considerat els altres nacionallismes (basc, gallec o català) com
perjudicials, o fins i tot, separatistes.
Jo crec que separatista és el que
separa o crea odis i rencors entre els espanyols. I les mesures de
l’espanyolisme en moltes centúries les creà. Només en els últims anys (amb la
democràcia), i respectant i ensenyant a l’escola les diferents llengúes i
cultures, sols d’aquesta forma va creant-se una atmosfera de convivència
pacífica i es forja la vertadera unió entre els diferents pobles de la nostra
pàtria i, en certa manera, superem vells temps d’odis i de guerres; és a dir, a
base de respecte, formació i cultura.
Tot amb tot, podem ben bé dir que el
declive de l’ús de la nostra llengua comença amb la revolta de “Les Germanies”
dins del segle XVI. Ací quedà clar l’hegemonia de Castella i els nobles
començaren a utilitzar el castellà (llengua de la cort reial) i iniciaren
l’abandó de la nostra perquè el poble valencià s’havia atrevit a lluitar contra
els abusos d’ells.
Ja abans de la Guerra de Successió, en 1700, a Lluís XIV
de França se li veu la coa quan deixa escrit als rossellonesos (la Catalunya
francesa, conquerida feia poc als espanyols), que l'"ús del català repugna i és
contrari a l'honor de la nació francesa".
En aquesta nació, jo he vist
personalment uns cartells vergonyosos a l’entrada de les escoles dels
rosellonesos, vergonyós de veritat (allà per la dècada dels setanta): “Soyez
propres, parlez français” (“Sean decentes, hablen francés); és a dir, que parlar
el català era sinònim de mala educació i era una pràctica que els xiquets havien
de deixar. A Espanya, no cal dir, la frase germana i repelent que molts hem
sentit alguna volta era aquella de “habla en cristiano” o l’nsult de “polacos”
amb què els castellans ens coneixien i ens coneixen.
Poc després, en el segle
XVII, en La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) on el poble valencià
(els autracistes o maulets) va prendre part a favor de Carles d’Austria i es va
possicionar en contra dels partidaris (borbònics o botiflers) del francés, Felip
de Borbó, duc d’Anjou, que més avant seria Felip V de Castella i IV d’Aragó; tot
açò ens duria a la nostra derrota de Almansa i a la pèrdua dels Furs i
privilegis valencians, a més de l’abolició de les Corts Valencianes,
confiscaments i judicis rigurosos contra els austracistes, exilis…En fi, els
valencians passaren a regir-se segons les lleis i els costums de Castella. I pel
que fa a la nostra llengua, va ser prohibida en l’administració, en
l’ensenyament i en la predicació.
Vegeu, sinó, esta instrucció secreta
dictada pels borbònics en 1717 als corregidors de Catalunya perquè tingueren "el
mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las
providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que
se note el cuidado".
Aquesta moda uniformista del castellà, poc a poc anà
prenent cos en tots els estaments; per tant no podia faltar l’Església, que es
decidí per la castellanització forçosa dels noms de pila i la prohibició
d'escriure'ls en llengua vernàcula com també el de la predicació:
"En la
ciudad de Alicante, a 23 de marzo de 1745, el ilustrísimo señor don Juan Elías
Gómez de Terán, mi señor, visto y leído el libro de bautizados de su iglesia
colegial de San Nicolás, de esta ciudad, mando que, desde ahora en adelante, se
extiendan los motes en idioma castellano, con expresiones y formalidades
prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que por cada mote
que hallase escrito en valenciano, será multado, el cura o teniente que lo
hubiera escrito, en una libra...(Llibre de Baptisme de la parròquia de sant
Nicolau d'Alacant. Diari Información del 2-1-1969. Article de Martínez Morella,
Vicent.)
En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis
(any 1755) manen a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i
llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en
català és viure a règim de pa i aigua.
El comte d’Aranda dictà una reial
cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de
primeres lletres, llatinitat i retòrica; el foragitament del català de tots els
jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.]
Fins i tot
les autoritats aplegarien, en 1779, en una Reial cèdula, a prohibir
"representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".
No
obstant això, el poble continuà parlant la nostra llengua, sols la burgesia i la
classe mitjana de la ciutat de València, per vanitat i orgull, i per creure’s
superior i diferent del poble, començà a abandonar el valencià a la segona
meitat del segle XIX; aquesta substitució o abandó de l’idioma propi, que es
perd en el fons dels segles (consideraven el castellà com a llengua A i el
valencià/català, llengua B) originaria l’aparició de l’autoodi (sentiment que té
el qui renúncia a la seua pròpia llengua i cultura per considerar-la de segona
classe o inferior) i l’odi lingüístic contra altri –exactament contra els
defensors d’allò que ells han menyspreat: la nostra llengua).
Un altre tant
del mateix, en 1902, el Dr. Faustí Barberà Martí, arremetia contra les escoles
de primeres lletres: “(...) Per lo general centres ahon se li’s sol castigar als
gichs el ús de la nostra llengua y se’ls convertix en papagalls d’un atra (és
clar: la castellana)”.
En 1906, es celebra el I Congrés Internacional de la
Llengua Catalana. S'hi va reivindicar la necessita urgent d'elaborar una
normativa única i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament,
l'oficialitat del català...Una figura importantíssima en aquest congrés fou
Antoni Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que va acabar preparant el
DCVB, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana.
I així es funda
l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i
consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911
es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de
fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de
l'entitat, i sota les seues orientacions es publiquen el 1913 les normes
ortogràfiques de la llengua catalana moderna.
Amb la dictadura de Primo
Rivera (1923-1930) es torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en
proclamar-se la II República espanyola, Catalunya recupera les institucions
pròpies i l'Estatut d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua
oficial.
Tot amb tot, després, amb el franquisme tornen imposar una política
lingüística que tenia com a objectiu fer desaparèixer el català, sobretot
després de la seua victòria sobre el bàndol republicà (abril, 1939). Tota
personalitat lingüística y cultural de dins de l’Estat Espanyol, que no fora el
castellà s’havia de fer desaparèixer, o millor dit, asimilar-la, uniformitzar-la
(basc, gallec, català/valencià)…a “una patria, una lengua, una espada”. S’havia
de “hablar la lengua del Imperio”. Fins i tot s’emplearien les multes i
passarien per la castellanització dels noms dels pobles, ciutats, llocs
geogràfics…
L’intent va topar amb la tossuderia de bona part de la població
catalana, mallorquina i valenciana, que va trobar en la llengua un símbol de
resistència contra el règim.
L’església Catòlica, per desgràcia, es va
convertir en una col.laboradora d’esta política castellanitzadora i en el culte
ordenava que tot fora exclusivament en eixa llengua.; el mateix que les escoles
públiques: era completament obligat ensenyar-se a escriure, a parlar i a resar
en castellà.
I si voleu, ara, un testimoni de com anaven les coses, allà per
la dècada dels quaranta, ací en teniu un de Didín Puig i Grau (Cartas al
Director, Diari “Levante”, 08-05-2001): “(...) A València ciutat començaven a
marcar els passos de vianants per a creuar els carrers. Jo anava a l’escola, i
en creuar el carrer Colom ho vaig fer fora de la ratlla. Un guàrdia vingué cara
a mi: <<Niña, ¿sabes que hay que cruzar por las rayas?>> <<Sí,
señor>>, li vaig dir. <<Pues dos pesetas de multa por no pasar por
donde está marcado>> <<Jo no porte dos pessetes, però li done
l’adreça de ma casa>> <<Háblame en cristiano>><<No
sé>> <<Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la
autoridad>>.”
Cal dir que aquesta repressió anà suavitzant-se amb el
pas del temps i l‘envellimen del dictador.
Hem de remarcar també que, aquest
fenòmen, la no utilització de la nostra llengua dins l’església valencia, que
ocorria normalment en les decades posteriors a la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939), resulta que ha allargassat desvergonyidament els seus tentacles i
ha aplegat fins hui en dia, a pesar de la democràcia (cosa que ja no pasa a les
escoles ni a les universitats). La clerecia valenciana (no a la catalana ni a la
mallorquina), com a excusa, assevera que és per no haver missal en la nostra
llengua. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va aprovar al juny del 2002 i va
demanar, aleshores, als bisbes, que assumiren el document «com més prompte
millor», però ja fa prop de tretze anys i tot continua igual: del missal res de
res. Justetet l’Església que precisament s’ha de destacar en la defensa dels
drets bàsics dels pobles, doncs ha consentit l’abandó lingüístic dins dels
recintes sagrats. Fins i tot, els infants no saben ni resar en valencià. No
tenen ni la deferència (llevat d’alguns pocs casos) de oferir-nos alguna missa
en llengua vernàcula per poder elegir a quina anar.
I per si tot açò no fora
poc, últimament (25-01-2008), “Lo Rat Penat” ha augmentat aquest desgavell
publicant un Missal Romà que, segons ells mateixos afirmen, ha esta aprovat, per
la Santa Sede (Joan-Pau II) en 1983: la controvèrsia és servida. A nosaltres
sols ens resta que esperar. Esperar que, algun dia, i no molt llunyà, hi torne a
ocupar el nostre idioma el lloc que li pertoca dins la societat i dins dels
temples. I que vosaltres ho pugueu vore. Perquè ja seria hora que els valencians
ens poguerem dirigir a Déu públicament en la nostra llengua, en la mateixa que
tants i tans sants i prohoms ho feren en anterioritat, com sant Vicent Ferrer o
Bonifaci Ferrer o Sor Isabel de Villena… Ara bé, això ho aconseguirem quan el
poble començe a protestar, de baix per amunt (amb firmes i a través dels
Consells pastorals dels pobles, sols en eixos moments, ells en faran cas). Ara
només ho fem els nacionalistes, i “predica Roc, que t’escolte poc”, per tal que
diuen “que nosaltres no anem mai als actes religiosos ni a les
misses”.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del
present.
la vida es quedava a la porta
mentre entraven cadàvers de pocs
anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon
temps,
oblit del món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia
Dios”
Des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui ens rescabalarà dels meus
anys
de desinformació i desmemòria? (Raimon.)
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
... jo vinc d'un silenci
que
no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una
lluita
que és sorda i constant (Raimon).
La repressió lingüística són
un conjunt de mesures que en en un territori pren el Govern contra una llengua o
llegues i els seus parlants per tal d’imposar-ne una altra. En eixes mesures es
protegix una llengua oficial (en el cas d’Espanya, el castellà) i es prohibix,
perseguix o limiten l’ús de l’altra o altres no oficials (gallec, basc,
català/valencià).
Tot açò ha estat defensat al llarg del temps, sens dubte,
pel nacionalisme espanyol que ha desenvolupat polítiques concretes que
perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o
menys. I que ha considerat els altres nacionallismes (basc, gallec o català) com
perjudicials, o fins i tot, separatistes.
Jo crec que separatista és el que
separa o crea odis i rencors entre els espanyols. I les mesures de
l’espanyolisme en moltes centúries les creà. Només en els últims anys (amb la
democràcia), i respectant i ensenyant a l’escola les diferents llengúes i
cultures, sols d’aquesta forma va creant-se una atmosfera de convivència
pacífica i es forja la vertadera unió entre els diferents pobles de la nostra
pàtria i, en certa manera, superem vells temps d’odis i de guerres; és a dir, a
base de respecte, formació i cultura.
Tot amb tot, podem ben bé dir que el
declive de l’ús de la nostra llengua comença amb la revolta de “Les Germanies”
dins del segle XVI. Ací quedà clar l’hegemonia de Castella i els nobles
començaren a utilitzar el castellà (llengua de la cort reial) i iniciaren
l’abandó de la nostra perquè el poble valencià s’havia atrevit a lluitar contra
els abusos d’ells.
Ja abans de la Guerra de Successió, en 1700, a Lluís XIV
de França se li veu la coa quan deixa escrit als rossellonesos (la Catalunya
francesa, conquerida feia poc als espanyols), que l'"ús del català repugna i és
contrari a l'honor de la nació francesa".
En aquesta nació, jo he vist
personalment uns cartells vergonyosos a l’entrada de les escoles dels
rosellonesos, vergonyós de veritat (allà per la dècada dels setanta): “Soyez
propres, parlez français” (“Sean decentes, hablen francés); és a dir, que parlar
el català era sinònim de mala educació i era una pràctica que els xiquets havien
de deixar. A Espanya, no cal dir, la frase germana i repelent que molts hem
sentit alguna volta era aquella de “habla en cristiano” o l’nsult de “polacos”
amb què els castellans ens coneixien i ens coneixen.
Poc després, en el segle
XVII, en La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) on el poble valencià
(els autracistes o maulets) va prendre part a favor de Carles d’Austria i es va
possicionar en contra dels partidaris (borbònics o botiflers) del francés, Felip
de Borbó, duc d’Anjou, que més avant seria Felip V de Castella i IV d’Aragó; tot
açò ens duria a la nostra derrota de Almansa i a la pèrdua dels Furs i
privilegis valencians, a més de l’abolició de les Corts Valencianes,
confiscaments i judicis rigurosos contra els austracistes, exilis…En fi, els
valencians passaren a regir-se segons les lleis i els costums de Castella. I pel
que fa a la nostra llengua, va ser prohibida en l’administració, en
l’ensenyament i en la predicació.
Vegeu, sinó, esta instrucció secreta
dictada pels borbònics en 1717 als corregidors de Catalunya perquè tingueren "el
mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las
providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que
se note el cuidado".
Aquesta moda uniformista del castellà, poc a poc anà
prenent cos en tots els estaments; per tant no podia faltar l’Església, que es
decidí per la castellanització forçosa dels noms de pila i la prohibició
d'escriure'ls en llengua vernàcula com també el de la predicació:
"En la
ciudad de Alicante, a 23 de marzo de 1745, el ilustrísimo señor don Juan Elías
Gómez de Terán, mi señor, visto y leído el libro de bautizados de su iglesia
colegial de San Nicolás, de esta ciudad, mando que, desde ahora en adelante, se
extiendan los motes en idioma castellano, con expresiones y formalidades
prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que por cada mote
que hallase escrito en valenciano, será multado, el cura o teniente que lo
hubiera escrito, en una libra...(Llibre de Baptisme de la parròquia de sant
Nicolau d'Alacant. Diari Información del 2-1-1969. Article de Martínez Morella,
Vicent.)
En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis
(any 1755) manen a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i
llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en
català és viure a règim de pa i aigua.
El comte d’Aranda dictà una reial
cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de
primeres lletres, llatinitat i retòrica; el foragitament del català de tots els
jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.]
Fins i tot
les autoritats aplegarien, en 1779, en una Reial cèdula, a prohibir
"representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".
No
obstant això, el poble continuà parlant la nostra llengua, sols la burgesia i la
classe mitjana de la ciutat de València, per vanitat i orgull, i per creure’s
superior i diferent del poble, començà a abandonar el valencià a la segona
meitat del segle XIX; aquesta substitució o abandó de l’idioma propi, que es
perd en el fons dels segles (consideraven el castellà com a llengua A i el
valencià/català, llengua B) originaria l’aparició de l’autoodi (sentiment que té
el qui renúncia a la seua pròpia llengua i cultura per considerar-la de segona
classe o inferior) i l’odi lingüístic contra altri –exactament contra els
defensors d’allò que ells han menyspreat: la nostra llengua).
Un altre tant
del mateix, en 1902, el Dr. Faustí Barberà Martí, arremetia contra les escoles
de primeres lletres: “(...) Per lo general centres ahon se li’s sol castigar als
gichs el ús de la nostra llengua y se’ls convertix en papagalls d’un atra (és
clar: la castellana)”.
En 1906, es celebra el I Congrés Internacional de la
Llengua Catalana. S'hi va reivindicar la necessita urgent d'elaborar una
normativa única i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament,
l'oficialitat del català...Una figura importantíssima en aquest congrés fou
Antoni Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que va acabar preparant el
DCVB, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana.
I així es funda
l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i
consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911
es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de
fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de
l'entitat, i sota les seues orientacions es publiquen el 1913 les normes
ortogràfiques de la llengua catalana moderna.
Amb la dictadura de Primo
Rivera (1923-1930) es torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en
proclamar-se la II República espanyola, Catalunya recupera les institucions
pròpies i l'Estatut d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua
oficial.
Tot amb tot, després, amb el franquisme tornen imposar una política
lingüística que tenia com a objectiu fer desaparèixer el català, sobretot
després de la seua victòria sobre el bàndol republicà (abril, 1939). Tota
personalitat lingüística y cultural de dins de l’Estat Espanyol, que no fora el
castellà s’havia de fer desaparèixer, o millor dit, asimilar-la, uniformitzar-la
(basc, gallec, català/valencià)…a “una patria, una lengua, una espada”. S’havia
de “hablar la lengua del Imperio”. Fins i tot s’emplearien les multes i
passarien per la castellanització dels noms dels pobles, ciutats, llocs
geogràfics…
L’intent va topar amb la tossuderia de bona part de la població
catalana, mallorquina i valenciana, que va trobar en la llengua un símbol de
resistència contra el règim.
L’església Catòlica, per desgràcia, es va
convertir en una col.laboradora d’esta política castellanitzadora i en el culte
ordenava que tot fora exclusivament en eixa llengua.; el mateix que les escoles
públiques: era completament obligat ensenyar-se a escriure, a parlar i a resar
en castellà.
I si voleu, ara, un testimoni de com anaven les coses, allà per
la dècada dels quaranta, ací en teniu un de Didín Puig i Grau (Cartas al
Director, Diari “Levante”, 08-05-2001): “(...) A València ciutat començaven a
marcar els passos de vianants per a creuar els carrers. Jo anava a l’escola, i
en creuar el carrer Colom ho vaig fer fora de la ratlla. Un guàrdia vingué cara
a mi: <<Niña, ¿sabes que hay que cruzar por las rayas?>> <<Sí,
señor>>, li vaig dir. <<Pues dos pesetas de multa por no pasar por
donde está marcado>> <<Jo no porte dos pessetes, però li done
l’adreça de ma casa>> <<Háblame en cristiano>><<No
sé>> <<Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la
autoridad>>.”
Cal dir que aquesta repressió anà suavitzant-se amb el
pas del temps i l‘envellimen del dictador.
Hem de remarcar també que, aquest
fenòmen, la no utilització de la nostra llengua dins l’església valencia, que
ocorria normalment en les decades posteriors a la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939), resulta que ha allargassat desvergonyidament els seus tentacles i
ha aplegat fins hui en dia, a pesar de la democràcia (cosa que ja no pasa a les
escoles ni a les universitats). La clerecia valenciana (no a la catalana ni a la
mallorquina), com a excusa, assevera que és per no haver missal en la nostra
llengua. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va aprovar al juny del 2002 i va
demanar, aleshores, als bisbes, que assumiren el document «com més prompte
millor», però ja fa prop de tretze anys i tot continua igual: del missal res de
res. Justetet l’Església que precisament s’ha de destacar en la defensa dels
drets bàsics dels pobles, doncs ha consentit l’abandó lingüístic dins dels
recintes sagrats. Fins i tot, els infants no saben ni resar en valencià. No
tenen ni la deferència (llevat d’alguns pocs casos) de oferir-nos alguna missa
en llengua vernàcula per poder elegir a quina anar.
I per si tot açò no fora
poc, últimament (25-01-2008), “Lo Rat Penat” ha augmentat aquest desgavell
publicant un Missal Romà que, segons ells mateixos afirmen, ha esta aprovat, per
la Santa Sede (Joan-Pau II) en 1983: la controvèrsia és servida. A nosaltres
sols ens resta que esperar. Esperar que, algun dia, i no molt llunyà, hi torne a
ocupar el nostre idioma el lloc que li pertoca dins la societat i dins dels
temples. I que vosaltres ho pugueu vore. Perquè ja seria hora que els valencians
ens poguerem dirigir a Déu públicament en la nostra llengua, en la mateixa que
tants i tans sants i prohoms ho feren en anterioritat, com sant Vicent Ferrer o
Bonifaci Ferrer o Sor Isabel de Villena… Ara bé, això ho aconseguirem quan el
poble començe a protestar, de baix per amunt (amb firmes i a través dels
Consells pastorals dels pobles, sols en eixos moments, ells en faran cas). Ara
només ho fem els nacionalistes, i “predica Roc, que t’escolte poc”, per tal que
diuen “que nosaltres no anem mai als actes religiosos ni a les
misses”.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del
present.
la vida es quedava a la porta
mentre entraven cadàvers de pocs
anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon
temps,
oblit del món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia
Dios”
Des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui ens rescabalarà dels meus
anys
de desinformació i desmemòria? (Raimon.)
Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.180