El Camí de l'Abiar Alta: conservar el passat sense renunciar al futur

Hi ha debats que, aparentment, giren al voltant d'una actuació concreta, però que en realitat amaguen una reflexió molt més profunda sobre el model de poble que volem construir. El Camí de l'Abiar Alta és un d'estos casos. A simple vista podria semblar que la qüestió es limita a eixamplar o no un antic camí rural. Tanmateix, darrere d'esta decisió hi ha una pregunta molt més important: com podem preservar el nostre patrimoni sense condemnar-lo a convertir-se en una peça immòbil, incapaç de donar resposta a les necessitats de la societat actual?

 

El Camí de l'Abiar Alta no és un vial qualsevol. És una infraestructura històrica que durant segles ha vertebrat el territori, connectant Teulada amb Xàbia molt abans que existiren les carreteres modernes. Cada marge de pedra seca, cada revolt i cada bancal expliquen una part de la nostra història agrícola, de la manera com els nostres avantpassats van modelar el paisatge i van construir una forma de vida estretament vinculada a la terra. Este valor patrimonial és inqüestionable i mereix ser protegit. Però precisament perquè és un patrimoni viu, integrat encara en el dia a dia del municipi, no podem permetre que la seua conservació es confonga amb la seua paralització.

 

Les infraestructures, igual que les societats, tenen una funció. Naixen per donar resposta a unes necessitats determinades, i quan estes necessitats evolucionen també han d'evolucionar les solucions. El Camí de l'Abiar Alta va ser concebut per al pas de persones, animals de càrrega i carros. Ningú podia imaginar, fa cent o dos-cents anys, el volum de trànsit que suportaria en ple segle XXI. Pretendre que continue funcionant exactament igual, sense cap adaptació, és ignorar una realitat que qualsevol veí coneix perfectament.

 

Els qui utilitzem este camí de manera habitual no necessitem informes tècnics per saber què ocorre. Ho vivim cada dia. En nombrosos trams dos vehicles no poden creuar-se amb normalitat. Les maniobres són constants. Els embossos es produïxen amb freqüència. Hi ha conductors obligats a recular desenes de metres buscant un punt on apartar-se. Els accessos als habitatges es compliquen. Els vehicles agrícoles troben dificultats per circular. I qualsevol incidència multiplica els problemes en una via que ja ha arribat al límit de la seua capacitat funcional.

 

Este no és un debat sobre percepcions. És un debat sobre una realitat objectiva. El camí suporta hui una intensitat de circulació molt superior a aquella per a la qual va ser dissenyat.

 

A esta situació cal afegir un factor relativament nou però determinant: la tecnologia. Els sistemes de navegació han modificat completament els hàbits de mobilitat. Milers de conductors ja no decideixen l'itinerari segons el coneixement del territori, sinó segons els algoritmes que calculen el recorregut més ràpid. Això ha convertit el Camí de l'Abiar Alta en una ruta habitual per comunicar Teulada i Xàbia evitant altres recorreguts.

 

Podem estar més o menys d'acord amb esta circumstància, però negar-la no farà que desaparega. El trànsit continuarà existint. Els navegadors continuaran utilitzant esta ruta mentre la consideren eficient. Les persones continuaran passant per allí perquè el camí continua connectant dos municipis amb una intensa relació social, econòmica i comercial.

 

Quan una realitat és permanent, la responsabilitat de les administracions no consistix a ignorar-la, sinó a gestionar-la.

 

És precisament en este punt on convé diferenciar entre les solucions que resolen els problemes i aquelles que simplement els administren. En els últims temps s'han plantejat alternatives basades en la instal·lació de semàfors per regular el pas alternatiu dels vehicles. És una proposta que, a primera vista, pot transmetre una certa sensació de prudència perquè evita actuar físicament sobre l'entorn. Tanmateix, una anàlisi des dels principis de l'enginyeria de camins, de la mobilitat i de la funcionalitat de les infraestructures posa de manifest les seues evidents limitacions.

 

El Camí de l'Abiar Alta no és un carrer urbà ni una carretera convencional. És un camí rural amb nombrosos accessos a habitatges, explotacions agrícoles, parcel·les i camins secundaris, on els vehicles entren i ixen de manera constant i on conviuen residents, agricultors, serveis municipals, vehicles d'emergència, ciclistes i vianants. En un escenari d'estes característiques, la implantació d'una regulació semafòrica no resol el problema estructural de la infraestructura, sinó que simplement desplaça els punts d'espera, augmenta els temps de recorregut i introduïx noves dificultats operatives per als mateixos usuaris que es pretén beneficiar. Fins i tot podria generar situacions de confusió en les incorporacions des de camins particulars o accessos a vivendes, dificultant encara més la fluïdesa de la circulació.

Les infraestructures no haurien d'obligar les persones a adaptar-se permanentment a les seues limitacions quan existixen alternatives tècnicament viables, ambientalment respectuoses i patrimonialment compatibles per a corregir-les. Quan un camí ha superat de manera evident la seua capacitat funcional, la resposta més responsable no consistix a multiplicar els mecanismes per gestionar les conseqüències d'eixa insuficiència, sinó a actuar sobre les causes que la provoquen, corregint únicament aquells punts crítics que impedixen un ús segur, fluid i ordenat. Fer-ho amb sensibilitat, reconstruint els marges de pedra seca que siga necessari conservar i integrant l'actuació en el paisatge, no significa renunciar al patrimoni; significa garantir que este patrimoni continue sent útil, habitable i compatible amb la vida quotidiana de les generacions presents i futures.

 

A més, l'entorn del Camí de l'Abiar Alta també ha evolucionat positivament. Han aparegut noves iniciatives econòmiques vinculades al paisatge i a l'agricultura de qualitat que representen precisament el model de desenvolupament que tots defensem: activitats respectuoses amb el territori, capaces de generar ocupació, atraure visitants i posar en valor els nostres recursos sense renunciar a la identitat rural. És una bona notícia. Però qualsevol activitat econòmica genera mobilitat. Persones que treballen, proveïdors, clients, visitants, serveis... Pretendre fomentar este model de desenvolupament i, al mateix temps, negar-se a adaptar mínimament les infraestructures que li donen servei és una contradicció difícil d'explicar.

 

De vegades, davant qualsevol proposta de millora, apareix una idea que sembla incontestable: si una actuació afecta un element patrimonial, encara que siga de manera parcial i reversible, ja no s'hauria de fer. És una posició respectable, però també extraordinàriament complexa de sostenir si s'aplica amb coherència.

 

Els marges de pedra seca constituïxen un dels grans valors paisatgístics de la Marina. Són una expressió magnífica del coneixement tradicional dels nostres agricultors i una tècnica constructiva reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ningú posa això en dubte.

 

Però també és cert que la pedra seca té una característica excepcional: és reversible. No estem parlant de demolicions irreparables ni de la desaparició d'un patrimoni únic. Estem parlant d'una tècnica basada precisament en la possibilitat de desmuntar cada pedra i tornar-la a col·locar, respectant els mateixos criteris constructius que li han donat valor durant segles.

 

Quan una intervenció es planteja amb criteris tècnics, amb supervisió patrimonial i amb la voluntat de reconstruir fidelment estos elements, el debat deixa de ser patrimoni contra desenvolupament. El debat passa a ser com compatibilitzar dos realitats perfectament compatibles.

 

Este és, probablement, el punt central de tota la discussió.

 

La societat contemporània no necessita escollir entre conservar o progressar. Necessita saber fer les dos coses alhora

 

És ací on la política adquirix tot el seu sentit. Governar no és satisfer sempre totes les sensibilitats, perquè això sovint és impossible. Governar és ponderar interessos, escoltar totes les opinions, analitzar dades objectives i adoptar decisions que responguen a l'interés general. Esta és la responsabilitat que assumixen les administracions públiques.

 

Quan una infraestructura deixa de donar resposta a les necessitats dels ciutadans, mantindre-la exactament igual no és una decisió neutra. També és una decisió política.

 

De fet, moltes vegades és la més còmoda.

 

No actuar evita conflictes immediats, però perpetua els problemes durant dècades.

 

L'immobilisme acostuma a presentar-se com una actitud prudent, però no sempre ho és. Hi ha ocasions en què no intervenir significa acceptar que els veïns continuen convivint amb situacions de risc, amb dificultats d'accés, amb problemes de mobilitat i amb unes infraestructures clarament insuficients. També això té conseqüències, encara que sovint passen més desapercebudes que una obra pública.

 

És legítim defensar la conservació del patrimoni. Fins i tot és necessari. Però convé preguntar-se si qualsevol transformació, per mínima i respectuosa que siga, ha de considerar-se automàticament una amenaça. Perquè, si arribem a este extrem, acabarem convertint la protecció en un instrument d'immobilisme més que no en una eina de preservació.

 

Les societats que han sabut conservar millor el seu patrimoni no són aquelles que han impedit qualsevol canvi. Són les que han planificat les transformacions amb intel·ligència, integrant els nous usos sense destruir els valors que feien singular aquell espai.

 

Europa està plena d'exemples. Camins històrics adaptats a les necessitats actuals, centres urbans protegits que continuen sent espais vius, infraestructures tradicionals que conviuen amb la mobilitat contemporània sense perdre la seua identitat.

 

La clau mai no ha estat la prohibició absoluta.

 

La clau sempre ha estat la qualitat del projecte.

 

I és precisament això el que hauria d'orientar qualsevol actuació sobre el Camí de l'Abiar Alta.

 

No es tracta d'urbanitzar-lo.

 

No es tracta de convertir-lo en una carretera.

 

No es tracta de desfigurar el paisatge.

 

Es tracta de solucionar uns punts crítics molt concrets que hui condicionen la vida quotidiana de moltes persones.

 

Perquè, al capdavall, les infraestructures existixen per a servir les persones.

 

I quan deixen de complir adequadament esta funció, les administracions tenen el deure d'actuar amb responsabilitat, sensibilitat i rigor tècnic.

 

R.D.

Un usuari més.