Els minarets

Mirant cap al mar de Màrmara, des del punt en què em trobo, veig punxeguts minarets. Entre ells hi ha una competició. Entre els promotors de les mesquites havia una competició. Qui guanyava més altura i grandesa.

Santa Sofia, la mesquita Blava, la de Beyacit, de Solimán el Magnífic, Mahmutpasa ... i més. Totes elles en l'Istanbul europea, contrastant amb ´Istanbul que a l'altra banda de la Banya d'Or, només pot oposar una torre, la Torre Gàlata, però que a canvi ofereix la modernitat i els gustos occidentals.

És una experiència única l'entrada a les mesquites, amb el ritual de descalçar, trepitjar el recito, on la catifa és el sòl. El somni de colors en milers de combinacions de rajoles, brillants, per la llum que entra per la infinitat de finestres, amb vidres de colors. La imponencia de les cúpules. Una experiència única, el silenci i el respecte que imposa l'espai, xocant per a un cristià, per l'absència d'imatges o pintures de personatges.

Una experiència el rés dels muetzins, que sincronitzats, i des dels altaveus dels minarets, escampen la seva veu per l'espai de l´ Istanbul, sorollós i agitat.

Les mesquites,  per al seu finançament tenien associat un mercat (basars), aquests provoquen una autèntica experiència per als sentits de l'olfacte i la vista. El basar de les Espècies, amb la seua  mixtura d'aromes, provoca, al combinar-ho amb la visió de colors dels productes exposats, en el visitant o comprador, que aquest es traslladi a paradisos llunyans, a records i sensacions antigues o de fa un moment . De sabors i olors estimats i propers. De plaers espirituals o carnals.

El Gran Basar, autèntica "gran superfície" d'abans (hipermercat), ofereix un variat mostrari del mestratge comercial d'aquesta gent. La presentació del que es pretén endossar al visitant, és, un autèntica competició de escaparaterisme. Els homes, apostats a cada lloc, ofereixen, insisteixen en tots els idiomes del planeta, descobrint, amb la seva mirada aguda i comercial, la nacionalitat i l'idioma del turista. Aquest, el visitant, sorprès i afalagat per aquesta deferència, pica, s'acosta i ja està. Caçat.

- Proveu això senyor. Millor que al Corte Anglès.
- No comprem al Corte Anglès.
- Jo tampoc venc al Corte anglès.-Contesta l'espavilat comerciant del Gran Basar.
- ¿Un te, senyor?.

L'amabilitat és extrema, gairebé ridícula. De vegades, fins burlesca. Tot per una venda. Petita, gran, cara o barata. El visitant, segons la seva retòrica i cara, es lliura al regateig, al "qui dóna menys". I el visitant, havent arribat a un preu d'acord, es queda amb el regust que ha perdut la partida. Que el afalagador comerciant li va endossar una cosa que no li calia, no li agradava o simplement no és el que l'havia vist.

Les catifes, bosses, roba, joies, dolços, verdures, quincalla, records ... en quatre mil botiguetes, amb un nombre indeterminat de "dependents" cadascuna, fan que, tot i no visitants i compradors es tingui la impressió d'activitat comercial.

Reposar forces en un restaurant, ¡alerta!,  no és apte per melindrosos. Cuina turca i mal aquesta que vingui vostè amb una altra pretensió. Al final, encara que demani, si tenen, una hamburguesa, serà una hamburguesa turca. Res a veure amb el seu gust europeu refinat i finolis. Corder, pollastre, patata, tot, condimentat amb aquelles espècies que sentirem al basar.

I Topkapi. El palau, balcó al Bòsfor. Residència de sultans, visirs, concubines .... l'harem.

Les mil una històries.

Istambul, 4 abril 2012

Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat
vicentibanyez@vicentmarroixest.cat