Venezia
Tots els dies se la veia
mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia,
amb un daurat lluminós que es reflectia
en l'aigua de la llacuna, era el causant.
Quan va arribar des de la seua València natal,
pensava que el temps d'estada seria el
previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de
la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col•loquis
sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.
I es va quedar.
Somiava que la seua vida en
la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat,
per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la
seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites.
Errors reconeguts, i repetits.
La Riva dels Dàlmates era el
seu passeig preferit. El moment, mitja
vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille
de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el
moment sublim del dia. Els vaporetos
trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa, sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en
l'embocadura del Gran Canal. De sobte.
Els vaporetos venien amb
xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes,
la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a
visitar la ciutat.
Observava els turistes al
xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu
causant d'aquell estat. Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics
i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic
local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i
frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre
de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.
Solia escodrinyar i
qualificar a cada un dels visitants, especialment homes. Li agradava fantasiejar, somiar amb
l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la
Xina.
No feia cap cas dels
desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es
consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren
uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els visitants, els preguntaven per un passeig
tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu
camí.
Li llançaven floretes i
insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria, sabia que no eren sincers. Més be, eren
expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven
de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la
tradició el qualifica d'impotent .
La Riva dels Dàlmates,
empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu
colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les
palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La
seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del
Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.
La vesprada, una vegada post
el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava a la realitat, despertava del son, i
lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint
la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i
antifaços de carnestoltes. Les estretes
“calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant
Giacomo.
A l'arribar, totalment
desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.
Marco mirava l'estampa de
mare i fill, i es sentia feliç.
No hi havia remei, amava
eixa dona.
Venècia, febrer del 2012
Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat
vicentibanyez@vicentmarroixest.cat
Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant.
Quan va arribar des de la seua València natal,
pensava que el temps d'estada seria el
previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de
la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col•loquis
sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.
I es va quedar.
Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits.
La Riva dels Dàlmates era el
seu passeig preferit. El moment, mitja
vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille
de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el
moment sublim del dia. Els vaporetos
trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa, sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en
l'embocadura del Gran Canal. De sobte.
Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat.
Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell estat. Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.
Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes. Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina.
No feia cap cas dels
desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es
consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren
uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els visitants, els preguntaven per un passeig
tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu
camí.
Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria, sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .
La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.
La vesprada, una vegada post
el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava a la realitat, despertava del son, i
lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint
la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i
antifaços de carnestoltes. Les estretes
“calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant
Giacomo.
A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.
Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.
No hi havia remei, amava eixa dona.
Venècia, febrer del 2012
Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat
vicentibanyez@vicentmarroixest.cat

























Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.37